Història de la F1

1955, el domini de Mercedes

Fangio conquistà el seu tercer títol mundial amb Mercedes; els homes del Cavallino tan sols va poder guanyar al GP de Mònaco. A mitjans de la temporada l’escuderia disposà dels D50 cedits per Lancia.
 

L’any 1955, ple de desgràcies i a causa de l’accident a Le Mans, va ser un dels pitjors anys a la història de l’automobilisme. En el Campionat Mundial de Fórmula 1 Ferrari, superada àmpliament per Mercedes, no tingué massa sort.

DES DE L’INICI, EL CAMPIONAT VA SER DE MERCEDES I FANGIO
La firma alemanya va permetre a Juan Manuel Fangio guanyar el seu tercer títol i situà a Moss a la segona posició de la classificació, deixant per l’equip italià la satisfacció d’una única victòria: l’obtinguda a Montecarlo. El fet de disposar, des de la meitat de la temporada, dels cotxes de Lancia no millorà la sort de Ferrari. La casa de Torí s’havia retirat de la competició després de que desapareixés el seu corredor clau, Alberto Ascari, el 26 de maig a Monza. El Campionat va començar a Argentina sota un sol infernal: les elevadíssimes temperatures posaren a prova la resistència dels pilots.

A ARGENTINA NOMÉS ELS PILOTS LOCALS SUPORTAREN LA CALOR
Moss, extraviat, es retirà després de 23 voltes. Només dos pilots locals, el guanyador Fangio, amb Mercedes, i el cinquè classificat Mieres, amb Maserati, aconseguiren resistir les tres hores i mitja de carrera sense canviar de pilot. Ferrari obtingué el segon lloc amb un cotxe al volant del qual s’alter- naren González, Farina i Trintignant i el tercer amb el monoplaça de Maglioli, Farina i Trintignant. Al GP de Mònaco Ferrari tornà a guanyar amb Maglioli, aprofitant la retirada dels Mercedes. Al quart lloc, sempre amb Ferrari, va ser per Nino Farina. Ascari caigué al mar amb el seu Lancia, quatre dies abans de morir a Monza al volant del Ferrari Sport de Eugenio Castellotti. Després de l’acostumat descans per disputar les 500 Milles d’Indianàpolis, sempre al programa però sense puntuar per la classificació, a Bèlgica tornaren a dominar els Mercedes de Fangio i Moss. Ferrari quedà en tercera posició amb Farina, en quarta amb el belga Frère i en sisena amb Trintignant: També al GP d’Holanda, a Zandvoort, es registrà un doblet dels Mercedes, que obtingueren el primer i segon llocs amb Fangio i Moss, davant del Maserati de Musso. Per Fangio representà la seva tercera consagració com a Campió del Món. En quart lloc quedà l’argentí Mieres, mentre que el Ferrari millor classificat va ser el de Castellotti, cinqué en el seu debut amb l’equip de Maranello, després del tancament de la secció de carreres de Lancia.

PER FERRARI VA SER UNA TEMPORADA AMB MOLT POQUES SATISFACCIONS
El GP d’Anglaterra es disputà a Aintree, i va ser Moss qui precedí a Fangio per tan sols dues dècimes. Mercedes obtingué també el tercer lloc amb Kling i el quart amb Taruffi. Musso quedà cinquè amb Maserati i Ferrari s’adjudicà la sisena posició amb Hawthorn i Castellotti. El Campionat acabà amb el GP d’Itàlia, guanyàt de nou per Fangio, que superà per tan sols set dècimes al seu company Taruffi. Ferrari obtingué el tercer lloc amb Castellotti i el sisè amb Maglioli, al final d’una temporada amb poques satisfaccions.

LA CLASSIFICACIÓ DEL MUNDIAL

Índex
««1954«« »»1956»»